-

"Les males persones no poden ser bons periodistes", Ryszard Kapuscinski

2019: girem full

PerAlbert Solé Bonamusa

2019: girem full

Aquest 2019 no ha sigut un bon any professionalment. No ho puc amagar. Els qui em coneixeu ja sabeu que tot es deu a una mala experiència laboral al Diari de Sabadell, de la qual no en vull entrar en massa detalls. Qui vulgui saber la meva opinió de per què es va acabar abruptament d’un dia per l’altre la meva etapa curta com a director d’aquest mitjà, que m’ho pregunti en privat, però avui em venia de gust fer una reflexió més general a partir d’aquest fet.

Quan un es queda sense feina així de cop no és fàcil de digerir, i més en una professió com la de periodista en què som personatges més o menys públics i aquest tipus de canvis laborals els coneix tothom. Els periodistes no hem de tenir ego, però aquell que us digui que no en té, ni que sigui petit, us enganya. Una pregunta em va martellejar el cervell les primeres hores: Trobaré feina ràpid? Em costarà més perquè la meva imatge estarà tacada per l’acomiadament? Era inevitable pensar això, suposo. Però l’allau de trucades i missatges que vaig rebre l’endemà, un cop es va fer públic, va fer esvair bona part dels dubtes que el meu cap començava a generar. Qui em coneix de debò no dubtava de la meva feina, al contrari, i em seguia valorant com a professional del periodisme i la comunicació. Perquè, desenganyem-nos, la nostra feina en gran part es mou pel prestigi i credibilitat que un es guanya cada dia i durant una trajectòria. De fet, de seguida em van sortir ofertes per treballar en diferents mitjans i gràcies a això no m’he aturat en aquests darrers mesos i no he parat de publicar.

I un cop superat l’impacte personal, va arribar la fase de certa positivació. Per un costat vaig pensar que durant tota la crisi econòmica (2008-2015 aprox), en què molts mitjans de comunicació van fer EROs –o van tancar directament– deixant un munt de bons periodistes al carrer, jo havia tingut la sort de no parar de treballar. Fins i tot en el moment pitjor de la crisi (2010) vaig fer un salt laboral arriscat però exitós: viure el naixement del Diari Ara. Per tant, quan la vida em va clavar el primer clatellot laboral important el 9 de maig de 2019, no volia fer-ne un drama.

També de les males experiències se’n poden treure lliçons positives de cara al futur, i d’aquesta ara tinc clar quines coses no vull que em tornin a passar i que cal negociar millor quan t’ofereixen una feina que sembla un caramel. Fins i tot el més dolç pot tenir un regust amarg.

I cop la vida decideix posar-te a prova fent-te la traveta, he decidit aixecar-me més fort i mirar el futur amb la ment oberta a noves perspectives i no tancant-me cap porta. Tinc 42 anys, més de 20 d’experiència i molts anys al davant. Aquest 2020 que comença aquesta nit serà diferent del 2019 segur. I serà millor perquè ho he decidit jo.

Vols compartir-ho?

Quant a l'autor

Albert Solé Bonamusa administrator

Soc un periodista. Així, sense adjectius. He treballat quasi tota la meva carrera professional en la premsa escrita (El Punt, L'Esportiu, Diari Ara i Diari de Sabadell –com a director–) però estic enamorat de la ràdio. A més estic casat i soc pare de dos fills.

Deixeu una resposta