La millor manera per anar a veure un partit al camp de l’Espanyol si vens de fora de Barcelona/Prat/Cornellà, és amb un autocar d’una penya, sobretot si és dissabte. El transport públic et deixa a 15 minuts a peu i amb cotxe oblida-te’n. Els accessos al cap són molt dolents perquè són un embut tot i estar al costat de l’autopista, i si el partit és dissabte, el centre comercial/cinemes Splau que hi adossat converteix la zona en la Ronda Litoral un dilluns escolar a les 7.30 h. I si a tot això li sumes que és dissabte 4 de gener, vigília de la nit de Reis… Busco el telèfon de la penya blanc-i-blava de Rubí per anar amb ells. Cap problema, estigues a les 19.25 h a l’Escardívol –el gran aparcament del centre de la ciutat al costat de la Riera–. Tan tard? Penso. Si trobem embús costarà arribar i partit comença a les 21 h. Però després entendré perquè no cal sortir abans.
No som gaires esperant l’autocar de la penya a l’Escardívol, una desena com a màxim. Fem una segona parada al barri del 25 de Setembre, i allà pugen una quinzena més. Som unes 25 persones en un autobús dels grans. El president de la penya rubinenca m’explica que són uns 60 socis a la penya i que l’afluència a l’autobús varia molt segons el partit, el dia i l’hora. Tots paguem 11 euros pel desplaçament. Per la comoditat, ben invertits.
No veig moltes bufandes ni marxandatge blanc i blau. Suposo que les duen amagades sota els abrics gruixuts. Fa molt fred. Tan fred que ha glaçat els ànims. Sento algun comentari pessimista per la marxa de l’equip i els dic que s’ha de tenir ànim i em miren d’aquella manera que no cal fer servir paraules. Encara no han guanyat cap partit a casa, són cuers i avui ve el Barça a l’estadi… Els entenc. Un pregunta si avui no ve aquell, i un altre li respon, ‘té por del Barça!’, i riu. ‘Hauria de tenir por també del Papiol!’ i segueix rient. L’humor és el millor antídot. Tret d’algun comentari més sobre el derbi dels filials que s’està jugant just en aquell moment, i l’elogi al sistema de seient lliure que utilitza precisament l’etern rival, poc ambient pre-derbi. Certa resignació.
Arribem prop de l’estadi de seguida, quan veiem aquell riu de llums vermelles que indiquen ‘pollastre’, amb guarnició. El conductor xerra amb el president de la penya i li pregunta si ha d’entrar pel mateix lloc de sempre. Explica que ara fa temps que no acompanya la penya a l’estadi i no sap si ha canviat alguna cosa. Li diu que surti per la sortida prèvia a on hi ha el gran tap, la de la rotonda de l’Splau. I aquí és on els autocars de les penyes fan la seva màgia. Totes les tanques que tallen els accessos en cotxe a la roda de l’RCDE Stadium, s’aparten al nostre pas. Quin plaer! Com les portes que travessava el ‘Superagente 86’, anem avançant i apropant-nos. Aparquem amb tots els autocars de les penyes davant mateix de l’estadi. Els penyistes se separen en aquest punt perquè cadascú té el seu abonament en un punt diferent de les grades. Jo vaig a buscar l’acreditació i ens citem al mateix lloc quan acabi.
A la mitja part penso en com canviarà el viatge de tornada a l’autocar. L’Espanyol fa un partit molt seriós defensivament aprofitant que els jugadors del Barça encara porten confeti del cotilló de cap d’any entre els cabells. El gol de David López a pilota parada donava esperances a un Espanyol necessitat de carinyo a casa. S’han merescut arribar a la mitja part 1-0, però al descans Valverde ha fet entrar Arturo Vidal, l’home que denuncia el club que el paga, que ha arrancat l’espantasogres de la boca dels seus companys, i tot ha canviat. En 15 minuts Luis Suárez i Vidal capgiren el marcador i penso en els 25 rubinencs de l’autocar, i també penso en el que no ha vingut que s’ho veia a venir. L’afició de l’Espanyol, sobretot la dels gols, comença a insultar el Barça i els culers. La frustració és lògica.
Però De Jong al minut 66 decideix posar emoció al partit i fer reviure l’equip d’Abelardo, que avui s’estrenava. L’holandès perd una pilota al mig del camp, no recorda que té una groga ja, i fa la típica falta innecessària de la impotència. Segona groga i al carrer. Segons expliquen a Catalunya Ràdio, és la primera expulsió de la seva carrera. Abans que Valverde decideixi que sacrificarà un absent Griezmann, des de la grada se sent un potent ‘A por ellos’. Lògic també, però aquest càntic fora dels camps de futbol ha agafat una connotació política que no m’agrada gens. I el crit es multiplica per deu al minut 88 quan Wu Lei empata el partit després que Diego López hagi salvat el tercer del Barça.
Acaba el partit 2-2. L’Espanyol segueix sense guanyar a casa, però aquest punt és dels que té gust de victòria, per com ha sigut, i sobretot perquè davant hi havia el Barça. Tinc ganes de veure com respirarà aquest autocar després del final de partit adrenalític.
“Aquest punt sap a glòria!” és el primer que escolto. “A la primera part hem pressionat de pebrots!”, després. Se’ls veu contents, però sense exagerar. Només és un empat, segueixen cuers, però poden mirar la segona volta amb més optimisme. Però el perico, com a bon català, s’embala amb l’eufòria… “Si avui en tenim un al mig del camp amb el cap fred, avui els fèiem un traje”, però de seguida un altre li replica… “Si sortim del principi amb el Mono Vargas i Wu Lei al principi ens en foten 5, aquests no molesten, no pressionen. Però han sortit amb el Barça amb 10 i cansats i ens ha sortit bé”. A poc a poc, però, a mesura que arribem a Rubí, els comentaris del partit es van diluint. Catalans. Cap fred. I demà venen els Reis!
Quant a l'autor