El 9 de maig de 2019 va ser el pitjor dia de la meva carrera com a periodista. No ho amplio a pitjor dia de la meva vida per prudència, tot i que per sort no he patit grans desgràcies personals.
Aquell dia va ser la culminació d’un fracàs, d’una decisió equivocada, encara que en el moment que la vaig prendre no ho semblava. Sí que sabia que prenia certs riscos, no m’enganyaré, però fins aquell moment en la meva carrera només havia fet passos endavant, cap enrere, i no m’imaginava que aquell podria suposar fer-ne dos enrere, o tres.
Aquell 9 de maig començava la campanya electoral de les eleccions municipals de 2019, tenia l’agenda molt plena, i en qüestió d’una hora se’m va buidar de cop. Pim, pam. Buida calaixos. Al carrer. I sense contrasenyes per fer un traspàs ordenat. Què ha passat? Què has fet tan greu per merèixer això?
Ja feia mesos que tenia clar que aquella aventura tenia data de caducitat, però les coses no es fan d’aquella manera, almenys en el meu món.
Al principi vaig donar moltes voltes del per què, i del per què d’aquella manera tan cruel, però ho he deixat de fer. No val la pena. Potser no vaig fer totes les coses bé, no ho sé, però segur que no vaig fer res per merèixer aquell tracte.
Vaig caure on no havia caigut mai. I no tenia xarxa. Mai havia cregut que la necessitaria. Però tenia, i tinc, bons amics que em van allargar la mà. Em vaig aixecar. Vaig començar a caminar lpoc a poc llepant-me les ferides, i quatre anys més tard em sento més fort. Més segur de mi mateix. I he començat a teixir una xarxa perquè si mai torno a caure -perquè ens pot passar a tots-, les ferides no facin tant de mal.
