-

"Les males persones no poden ser bons periodistes", Ryszard Kapuscinski

Qui sóc

Començarem per la informació bàsica que podeu trobar també a l’entrada de la Viquipèdia. Vaig néixer el 4 de novembre de 1977 a Sabadell, estic casat, tinc dos fills (nascuts el 2009 i el 2012) i visc a Rubí des del 2005.

Foto: Jordi Play

Què vaig estudiar abans de ser periodista? Doncs vaig anar dels 3 als 6 anys als Maristes perquè era l’escola del costat –literal– de casa, però gran part del mèrit de ser qui soc li dec als anys que vaig passar al CEIP Joanot Alisanda –fins als 14 anys– i a l’IES Joan Oliver fins als 18–, ambdós de la cocapital del Vallès Occidental.

Passió per la ràdio

I després vaig fer la carrera de Periodisme a la UAB perquè la meva il·lusió era treballar a la ràdio, i concretament a la ràdio esportiva. Jo no volia ser periodista com molts dels meus companys de carrera perquè sabés escriure bé i volgués treballar en un diari –quina ironia–, sinó perquè volia ser com Paco González i José Ramon de la Morena, les veus que de la Cadena SER que em teníen enganxat al transistor les nits i els diumenges a la tarda. A final, però, la vida professional et porta per viaranys que mai haguessis pensat, i vaig acabar treballant durant vint anys seguits en premsa escrita (El Punt, El 9 Esportiu, Diari Ara i Diari de Sabadell), tret d’un petit parèntesi al principi d’un any en una ràdio. El 2020, però, vaig aconseguir tornar a la meva passió inicial.

L’any 2019 els companys de Ràdio Sabadell em van fer una entrevista per repassar la meva vida professional i personal. La podeu escoltar aquí.

Per tant, comencem des del principi. Treballo de periodista formalment des del 1999, però des del 1996 que ja treia el cap pels mitjans de comunicació vallesans (Diari de Sabadell, El 9 Nou del Vallès Occidental, Matadepera Ràdio i Ràdio Rubí). El meu primer contracte va ser amb El Punt com a redactor d’esports. Tenia 21 anys i en aquell moment estava col·laborant amb Ràdio Rubí. En aquella època els estudiants de Periodisme que vivíem a Sabadell no teníem cap ràdio on anar a practicar. Ràdio Sabadell just va tancar les portes el 1995 –l’any vaig començar la carrera– i no va tornar a obrir fins al 2001, aquest cop com a un mitjà municipal 100% públic. Doncs estava a Ràdio Rubí quan el diari gironí El Punt va aterrar a Rubí el setembre de 1999 dins el seu pla d’expansió per Catalunya i buscava un redactor d’esports. Aquell setembre començava 4t de carrera, teòricament el meu últim any, però aquella oferta irrefutable va trastocar els meus plans, per a bé, és clar. Vaig repartir els crèdits de 4t en tres anys i em vaig llicenciar el juny de 2002.

Inici prematur

A El Punt edició Rubí, una redacció molt petita –i sense internet encara!– vaig passar-hi quasi dos anys. Va ser el meu primer contacte amb el món professional real i vaig aprendre-hi moltíssim. Allà vaig coincidir amb Saül Gordillo, una jove promesa del planter del Punt del Maresme que l’empresa va enviar a ‘colonitzar’ Rubí. El segon any, a més, vaig encarregar-me jo sol de la secció d’esports, quan vaig aprendre a espavilar-me i a organitzar-me.

El 2001 em va arribar l’oportunitat que estava buscant des que vaig començar la carrera: fer ràdio. Ona Catalana, una ràdio privada catalana nascuda l’any 2000 –igual que Rac1– buscava un redactor d’informatius per 11 mesos, i m’hi vaig tirar de cap. Va ser el primer contacte amb una ràdio professional i el primer cop que ‘baixava’ a treballar a Barcelona. Va ser un any on vaig acumular moltes experiències, de tota mena, i amb un final amarg, ja que no em van renovar. Vaig fer un munt d’amics que encara duren i vaig aprendre a fer ràdio, l’objectiu de la meva vida, però calia tornar a començar.

L’estiu de 2019 vaig formar part de l’equip d’opinadors d’El Món de Rac1 presentat per Jordi Armenteras, i vaig fer una secció sobre la nostàlgia dels anys 90 al programa ‘Aquí estiu’ de SER Catalunya, presentat per Frederic Vincent.

Era l’estiu de 2002 i estava sense feina. Vaig trucar a la porta d’El Punt un altre cop, i en paral·lel vaig fer una prova per entrar a l’equip d’esports de Ràdio Sabadell. A El Punt em van dir que al setembre ampliarien la plantilla d’un projecte que havia nascut el mes de gener, l’únic diari esportiu en català –El 9 Esportiu, actualment L’Esportiu– i que m’hi podia incorporar a la redacció de Barcelona; i a Ràdio Sabadell també vaig passar la prova. Dilema: fer ràdio esportiva, que és el que més desitjava, però d’àmbit local, o fer premsa esportiva d’àmbit nacional? Vist amb perspectiva, és una de les decisions que més han marcat la meva carrera, sense ser-ne conscient llavors, és clar.

Futbol català

El setembre d’aquell 2002 vaig començar a treballar a El 9 Esportiu, del grup El Punt, en la primera redacció que el mitjà gironí posava a la capital catalana, i m’hi vaig passar 8 anys seguits. Des del primer a l’últim dia vaig estar a la secció de futbol català explicant la informació dels equips de futbol catalans que no estaven a primera divisió, és a dir, del 98%. En aquests vuit anys vaig créixer molt professionalment, i va coincidir amb la maduresa personal: vaig casar-me i vaig tenir el meu primer fill. Però 8 anys són molts fent sempre el mateix, i necessitava nous reptes.

Cap al juny de 2010 em va arribar el rumor que s’estava gestant la creació d’un nou diari en català…. en plena crisi! Però em vaig moure i vaig aconseguir que em fessin una prova. El diari es diria Ara, naixeria el 28 de novembre d’aquell any i darrere hi havia Carles Capdevila, Antoni Bassas, Toni Soler, Albert Om, Xavier Bosch… No pintava malament. Mai he sabut com em va anar aquesta prova perquè no vaig entrar a l’Ara per aquesta via. A principis de setembre em va trucar el meu company d’El 9 Esportiu, Toni Padilla, per dir-me que l’havia trucat el Carles Capdevila per proposar-li que fos el cap d’Esports d’aquell nou diari, i que volia que jo fos la seva mà dreta. Li vaig dir que sí, és clar.

El programa ‘Solfejant per la vida’ de Ràdio Rubí, presentat per Dani Pernas, va fer-me un repàs biogràfic a través de les sis cançons que han marcat moments de la meva vida. La podeu escoltar aquí.

El 30 de setembre de 2010 deixava amb llàgrimes als ulls (no ho havia explicat mai) la redacció d’El 9 Esportiu al carrer Les Tàpies del Raval de Barcelona –concretament el soterrani on hi havia passat tantes hores– després de 8 anys per iniciar una aventura incerta. I l’1 d’octubre ja començava a la redacció del carrer Diputació 119. Faltaven dos mesos per la sortida del Diari Ara i encara hi havia els pintors treballant i un munt de taules i cadires per muntar. I mentrestant preparàvem números zero d’un diari nou i trencador.

Creixement professional

És a l’Ara on he après a fer un diari perquè des del primer dia he tingut responsabilitats. I a més hi he fet de tot. Al principi vaig ser el subcap d’Esports del Toni Padilla, però també he sigut subcap i cap de Societat, i subcap de Política, entre d’altres, com ser l’expert en infraestructures de la redacció. Van ser quasi vuit anys vivint la professió de periodista al màxim nivell i amb un nivell d’exigència que m’ha fet com soc ara, sense dubte. A Política vaig viure de prop tot l’any previ a l’1 d’Octubre, i els mesos posteriors; a Societat vaig coordinar la cobertura de l’accident de Germanwings del 2015; i a Esports vaig cobrir la informació de la millor etapa del Barça amb Pep Guardiola d’entrenador. I segurament gràcies a tot això, la primavera de 2018 em va arribar l’oferta que ho va canviar tot.

Tornar a casa

Els propietaris del Diari de Sabadell des del 1977, Vallesana de Publicacions, van anunciar el mes de febrer que tancaven el diari, i que l’últim exemplar s’imprimiria el 29 de març. Jo m’havia quedat amb aquesta notícia fins que per Setmana Santa de 2018 vaig rebre un correu d’una persona que no coneixia, Marc Basté, que em deia que ell havia comprat el Diari de Sabadell i que em volia conèixer. A la segona trobada em va proposar que jo fos el director d’aquest rellançament, que implicaria rejovenir la plantilla, canviar el disseny, impulsar la web, escriure-ho tot en català –fins llavors era bilingüe–, i sobretot fer uns continguts periodístics de qualitat i amb més profunditat. Basté no em coneixia de res, però havia demanat a diferents persones que coneixia que li recomanessin noms de possibles directors, i alguns d’aquests van dir-li el meu. No vaig poder dir que no. Era un repte majúscul, però m’hi veia capaç.

Els 8 anys al Diari Ara vaig aprendre-ho quasi tot d’aquesta professió desenvolupant tasques de gran responsabilitat com a Cap de Societat, Subcap de Política i Subcap d’Esports.

En només un any vam canviar el Diari de Sabadell com un mitjó, per dins i per fora, i fruit d’això vam rebre el reconeixement dels sabadellencs, que van valorar molt positivament el canvi, com també per part del gremi periodístic. Quatre premis de prestigi abans de celebrar el primer aniversari en són la prova fefaent: premi Ramon Barnils al millor reportatge d’investigació en l’àmbit local; dos Awards of Excellence de la Society for News Design; premi del Concurs Anuals d’Arts Gràfiques; i el premi al millor diari segons l’APPEC. Malgrat la satisfacció per la feina feta, la falta d’entesa en molts aspectes amb l’editor i propietari, l’esmentat Marc Basté, va precipitar un final abrupte de la meva etapa com a director del diari de la meva ciutat natal només un any després d’haver-hi aterrat.

Tornar a començar

I em planto a l’inici de l’estiu de 2019 amb l’objectiu de reinventar-me i conèixer nous camins de la meva professió, desconeguts fins al moment. Vaig decidir fer-me freelance i així vendre els meus coneixements de comunicació a diferents mitjans i empreses, mentre el paral·lel seguia buscant feina. Una part important d’aquesta època la vaig dedicar treballant amb la jove empresa de màrqueting digital Marficom, liderada per Carles Fité i Joan Martín, on vaig dur la comunicació digital de diferents empreses. Però també escrivia pel Diari Ara, en especial al suplement d’Educació Criatures, als mitjans digitals CTXT, Media.cat i La Mira, a més de la revista del RACC.

Però un any clavat després de començar el camí del periodista autònom, el juliol de 2020, tot va canviar. Per una banda em van trucar de Catalunya Ràdio per fer una substitució d’estiu al departament d’Informatius, i ni ho vaig dubtar. Van ser sis caps de setmanes d‘agost i setembre intensos però amb l’alegria inmensa de tornar a fer ràdio tants anys després. Però al mes de juliol també em van trucar de Cugat Mèdia, l’empresa que agrupa la ràdio, la televisió digital i la pàgina web municipal de Sant Cugat del Vallès. A principi any havia enviat un CV, i el van recuperar quan buscaven un Cap d’Informatius. A la primera entrevista ens vam entendre de seguida amb la directora, Mònica Lablanca, i el 17 de setembre he començat una etapa nova amb molta il·lusió.

El mes d’abril de 2020 vaig posar en marxa un podcast (en castellà) sobre periodisme que dirigeixo, presento i edito jo mateix, i el mantinc, publicant un capítol cada 15 dies: La Sala de Solé.

Vols compartir-ho?