Els homes no parlem massa dels parts dels nostres fills. La mare, per raons més que òbvies, és la protagonista d’aquest dia tan especial, però nosaltres quin paper hem de tenir? Jo tenia molt clar que volia estar al costat de la meva dona fins al final, i volia veure néixer tant l’Oriol com el Jan i compartir el moment més important de la vida d’una persona amb qui més m’estimo. Però no va poder ser. En cap dels dos naixements m’hi van deixar estar, i és una espina que tinc clavada. Aquest és el motor del reportatge que avui publico al suplement Criatures del Diari Ara.
2009: l’Oriol
El 21 de juliol de 2009, vaig estar més de 24 hores al costat de la Mònica a la Mútua de Terrassa durant el dur procés d’inducció al part. Vam arribar a les 42 setmanes, l’Oriol no volia sortir i els metges van decidir ‘desnonar-lo’. Després d’un dia sencer, el cap de l’Oriol no cabia pel canal del part, i els metges van pronunciar la paraula temuda: “Cesària”. I després la infermera va dirigir-me la pitjor frase: “Pare, ara has de sortir i esperar a la sala del costat”. Com? Després de 30 hores ara em fan fora? Com que era un tema mèdic no ho vaig posar en dubte, vaig treure’m la bata i el gorro verd diligentment i vaig acomiadar-me de la Mònica fent-me el fort i donant-li molts ànims. No sé si com a compensació per haver-me perdut el moment més important de la meva vida –el naixement del meu primer fill–, o per protocol, just acabar la cesària, amb l’Oriol ja net, em va venir a buscar una infermera, em va demanar que m’obrís la camisa, i me’l van posar al pit: el pell a pell. Waw! Pell de gallina, i valgui la redundància.
2012: el Jan
Tres anys més tard va arribar el torn del Jan. Aquell 16 de maig de 2012 també havíem arribat a les 42 setmanes d’embaràs i el petit tampoc tenia ganes de sortir. S’hi deu estar molt bé allà dins. I vam començar el mateix procés de ‘desnonament’ que amb l’Oriol, també a la Mútua de Terrassa, amb l’oxitocina. En aquest cas, però, la cosa es va complicar i la cesària va ser d’urgència. Em van tornar a fer fora, però aquest cop ho vaig trobar normal, malgrat que en aquell moment no érem conscients, la mare i jo, de la gravetat de la situació. Per sort ho vam saber quan tot havia acabat, i havia acabat bé. Era el 2012 i no sé si la cesària hagués sigut de les ‘normals’, com la de l’Oriol, llavors sí que m’haurien deixat estar a dins del quiròfan amb la mare. Sigui com sigui, celebro que les coses hagin canviat en aquest aspecte.
‘Els dies que vindran’
Actualment, pràcticament tots els hospitals públics, com la Mútua de Terrassa, i els privats han canviat els protocols amb les cesàries i ja permeten que la parella de la mare pugui acompanyar-la en aquell moment. En el reportatge que he publicat a l’Ara, intento visibilitzar aquest canvi i demostrar com n’és d’important que la parella pugui viure al costat de la mare un moment tan important. I quina va ser l’espurna que, set anys després del naixement del meu segon fill, em va fer proposar aquest reportatge a l’Aure Farran, coordinadora del Criatures? Doncs la pel·lícula ‘Els dies que vindran’, protagonitzada per David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto, que van permetre al director Carlos Marqués-Marcet construir una pel·lícula a través del procés del seu embaràs real. Al final de la pel·lícula es veu el seu part, una cesària, en la que el David està tota l’estona donant la mà a la Maria. El fet de veure el pare dins em va fer recordar que jo no vaig poder viure aquell moment únic com ho va fer el David, i li vaig preguntar a una amiga meva que és obstetra si ara els pares ja poden entrar a les cesàries. No només em va confirmar que això cada cop és més habitual, sinó que ella va ser qui va fer néixer el fill que surt a la pel·lícula, que no és el del David i la Maria –és un muntatge cinematogràfic–.
Laura Rodellar
D’aquella llarga conversa en una platja de Sitges amb la meva amiga l’estiu passat en va néixer la llavor d’aquest reportatge, que no va cristal·litzar fins fa unes setmanes, quan l’Hospital General de Catalunya, aquesta obstetra –Laura Rodellar– i, sobretot, la Míriam i el Joan, ens van permetre estar dins el quiròfan durant el naixement per cesària del Bernat, el seu tercer fill. L’emoció personal que vaig sentir aquell 11 de novembre per viure una cesària que jo no vaig poder viure en cap dels meus dos fills és difícil d’explicar, però l’he intentat transmetre a través d’aquest reportatge escrit amb la màxima sensibilitat i respecte.
Agraïment etern a la Míriam i al Joan, a la doctora Rodellar i a l’HGC per deixar-me viure aquesta experiència. I faig extensius els agraïments també de la fotògrafa, Cristina Calderer, que va captar el moment amb unes fotos espectaculars dignes de premi, tota l’estona amb els pèls del clatell eriçats i els ulls entelats.
Quant a l'autor