-

"Les males persones no poden ser bons periodistes", Ryszard Kapuscinski

Les coses essencials

PerAlbert Solé Bonamusa

Les coses essencials

Ja portem prop d’un any enmig d’una pandèmia i crec que ja podem començar a treure’n algunes conclusions. La nostra vida social se n’ha anat a la merda. Així de clar. I no té pinta que a curt termini hagi de canviar. Estic als antípodes d’un negacionista i segueixo les indicacions de les autoritats al peu de la lletra, les entengui més o menys, però només em ve de gust posar sobre la taula que una part important, essencial, de les nostres vides, s’està marcint a poc a poc.

Quan el 14 de març el govern espanyol ens va confinar a tots a casa i només va deixar oberts els serveis essencials, tots vam entendre què s’entenia per essencial o no. Alimentació, serveis sanitaris i poca cosa més. A l’estiu, acabat el confinament dur, han anat succeint-se les restriccions de mobilitat amb graus de més o menys intensitat, però totes tenien en comú, que tot allò que es considera superflu o prescindible a la vida, és a dir, que no és essencial per viure i que implicava contactes entre persones, n’havíem de prescindir per responsabilitat i per no multiplicar el risc de contagi. D’acord, ho he fet perquè m’ho crec, perquè està demostrat que com menys sortim de casa i de la nostra famosa bombolla, menys contagiem i menys ens contagiem.

Però passats tants mesos he vist que aquestes restriccions m’han pres una part que per a mi era essencial (en aquest article no parlo de veure els pares i la família, que també ho és), i potser no n’era tan conscient: la vida social. Tot allò que no és treballar, menjar i dormir. Des de les restriccions de novembre -que van coincidir amb l’aniversari més trist de la meva vida-, que no faig res més que treballar, quan acabo vaig cap a casa, preparo el sopar, sopem en família -això sí-, mirem una mica la tele, i a dormir. I l’endemà el mateix. I l’altre igual. I l’altre. I el cap de setmana quasi no sortim de casa, i quan ho fem és per fer un vol per la muntanya que tenim a tocar. Pràcticament no ens veiem amb ningú perquè ens creiem el que ens diuen i som responsables. Però des de fa un temps que penso en les conseqüències que mantenir aquest tipus de vida pot tenir a la llarga.

I ja no parlo d’anar al teatre o el cinema, que ja no hi anàvem massa abans, parlo de veure’ns amb els amics. Aquella cervesa furtiva sortint de la feina. Aquell dinar de dimarts amb un excompany d’una feina anterior. De fet, amb qui més de gust em ve quedar és amb aquells que veus pocs i tens ganes de parlar-hi i tocar-los, però precisament és amb aquests amb qui no t’has de veure perquè no són el teu cercle habitual. Merda. L’altre dia tenia festa un dimecres i volia baixar a Barcelona a veure amics i em vaig fer una llista per avisar-los… però la vaig estripar perquè vaig dir-me, ‘però què fas?’.

Què més trobo a faltar? A Rubí hem format una colla de famílies que sense planificar-ho ens reuníem 16 persones (quatre famílies de quatre membres cada una) per fer un entrepà el dissabte a la nit i revolucionàvem el bar en un moment. I quan ho planifiquem fem calçotades de 70 persones que es converteixen en cites anuals que tots esperem amb delit, i quan acaben comptem els 365 dies que falten per la següent. Parlo també dels sopars de parelles sense fills i gintònics de postres… I la vida de parella? Sense poder deixar els nens amb els avis, o amb qui sigui, com cultives la vida amb la teva parella?

Totes aquelles coses que donaven sentit a la rutina ens ho han prohibit. Allò que trencava la rutina per fer-la més portable ja no ho podem fer. I entenc que no puguem, però penso en com ens canviarà el caràcter si aquestes restriccions duren molt més temps. Les videotrucades estan bé, però no substitueixen res d’allò essencial que ens ha pres aquest putu virus.

Cuidem-nos, però us trobo molt a faltar, amics.

PD: Si dubteu de quedar amb amics que fa temps que no veieu perquè ho necessiteu, escolteu aquesta inferemera…

Vols compartir-ho?

Quant a l'autor

Albert Solé Bonamusa administrator

Soc un periodista. Així, sense adjectius. He treballat quasi tota la meva carrera professional en la premsa escrita (El Punt, L'Esportiu, Diari Ara i Diari de Sabadell –com a director–) però estic enamorat de la ràdio. A més estic casat i soc pare de dos fills.

Deixeu una resposta