-

"Les males persones no poden ser bons periodistes", Ryszard Kapuscinski

Ctrl+Alt+Supr

PerAlbert Solé Bonamusa

Ctrl+Alt+Supr

És com si el món hagués fet un Ctrl+Alt+Supr global de conseqüències imprevisibles. Quan el PC se’t penjava perquè era massa vell o perquè tenies massa ‘windows’ obertes i et veies obligat a fer un Ctrl+Alt+Supr, ho feies encreuant els dits confiant que quan es tornés a encendre l’ordinador t’ho hagués guardat tot i poguessis seguir en el mateix punt on es va penjar. Desitjaves que fos així amb la mateixa seguretat que sabies que era impossible. Un Ctrl+Alt+Supr mai torna les coses com estaven abans. Doncs tinc la sensació que el Ctrl+Alt+Supr que hem fet per culpa del coronavirus serà així.

Aquests dies sento moltes reflexions sobre com serà el món ‘quan tot això s’acabi‘ i trobo que totes són vàlides i totes encerten. És impossible de saber, però està bé que hi reflexionem. Si aquest confinament dura més d’un mes –ho crec fermament– haurem canviat com a persones? Molta gent sí, no ho dubto, però molta no i seguirà sent igual de miserable que abans. I no vull anar-me’n a una reflexió sobre la gestió política de tot plegat perquè no soc ningú, ni en tinc prou coneixement. El que tinc clar és que s’ha de ser un cínic –o una cosa pitjor– per anunciar amb cara compungida mesures econòmiques com per exemple una moratòria en el pagament de la hipoteca, que quan et llegeixes la lletra petita veus que molt poca gent compleix les condicions que han imposat. El que tinc clar és que vindrà, com tothom ja augura, una crisi econòmica igual o pitjor que la del 2008, i això sí que ens canviarà a tots. Calcem-nos.

I la situació és tan estranya i inèdita, això que ningú pugui sortir de casa per un virus invisible, que se’m barregen les reflexions generals amb les personals. El fet de pensar en mi i en com me’n sortiré de tot plegat, quan hi ha tanta gent que està patint –i morint–, em sembla egoista, però no ho puc evitar. El confinament, i les seves conseqüències, m’ha enxampat en una cruïlla en què havia de prendre una decisió professional molt important de la qual en depenia el meu futur. Abans que els polítics premessin el botó de l’habitació del pànic, tenia força clar cap on havia de tirar, però aquest reset inesperat i brusc ho ha congelat tot.

Per una banda no em puc queixar perquè estic tancat a casa amb la dona i els fills, un fet que durant molts anys vaig enyorar per l’absorció de la feina periodística. I a més estem tancats en una casa prou gran per a tenir moments per estar sol –tots ho necessitem a estones– i amb un pati per sortir a prendre l’aire. Per tant, i pensant en altres situacions familiars i altres espais vitals, em sento molt afortunat. Què faré amb la feina és un altre tema. La cruïlla professional s’ha tornat borrosa. Els camins a escollir ja no estan tan definits com abans. I ‘quan tot això s’acabi’ estic segur que ja no estaran exactament al mateix lloc que abans del Ctrl+Alt+Supr massiu. La sensació que tinc davant el repte més gran de la meva vida és inevitable. M’agafa amb 42 anys, sí, però amb dos fills petits i hipoteca. Ara, no em quedaré de braços plegats esperant a ‘quan tot això s’acabi’.

Vols compartir-ho?

Quant a l'autor

Albert Solé Bonamusa administrator

Soc un periodista. Així, sense adjectius. He treballat quasi tota la meva carrera professional en la premsa escrita (El Punt, L'Esportiu, Diari Ara i Diari de Sabadell –com a director–) però estic enamorat de la ràdio. A més estic casat i soc pare de dos fills.

Deixeu una resposta