-

"Les males persones no poden ser bons periodistes", Ryszard Kapuscinski

“Casteller? Què fas, d’enxaneta?”

PerAlbert Solé Bonamusa

“Casteller? Què fas, d’enxaneta?”

Diuen que una de les etapes més importants de la vida és quan passes de l’adolescència a l’edat adulta. Dels estudis a la feina. Doncs jo vaig fer aquest salt –dels 16/17 als 21/22 anys– amb la faixa i la camisa verda posada. No sé si això explica com soc avui, però per mi va ser una de les etapes més importants de la meva vida.

Potser és el fet d’haver arribat als 40 anys –a punt de fer-ne 42– que sense adonar-me’n he començat a mirar enrere. No sabia que era un nostàlgic fins ara. L’edat… amb 20 o 30 anys no tens prou coses al sarró per sentir nostàlgia, suposo. Aquest estiu de 2019 ho he demostrat amb la secció radiofònica que he fet a SER Catalunya, on he parlat de la música, les sèries i les pel·lícules dels anys 90. A la ràdio he parlat de la meva generació, però avui em ve de gust parlar dels meus anys 90, concretament de la segona meitat de la dècada.

Recordo força bé un dia que em vaig trobar pel carrer un conegut amb qui havia coincidit en alguns casals d’estiu, David Egea, i em va dir que s’estava creant una colla castellera a Sabadell i buscaven gent. Devia ser la primavera del 1994, no ho recordo massa bé. Jo havia vist algun cop castells en alguna festa major, però no n’era un aficionat. Tot i això em va fer gràcia d’anar a un assaig a provar-ho. Em va dir que estaven assajant dues tardes a la setmana al pati de l’escola Joanot Alisanda, al carrer Fèlix Amat, darrere els cinemes Imperial –en aquella època estava tancat però encara no l’havien remodelat–. Em va fer gràcia perquè jo hi vivia molt a prop i el Joanot era l’escola on havia cursat l’EGB i aquell pati me’l coneixia al detall.

Qui hagi fet, o faci castells, sap que el primer dia que ho tastes t’enganxa. Érem un grup de joves, i algun veterà, amb moltes ganes, però pocs coneixements. Aquell primer any va ser com els primers anys de qualsevol iniciativa o empresa: tot entusiasme i energia. La primera Diada, el novembre de 1994, va ser molt emocionant. Vam fer castells petits, no podia ser d’una altra manera, però a nosaltres ens van semblar gammes extres.

Vaig ser membre dels Saballuts els primers cinc anys de vida de la colla, fins al 1999. Vaig viure els dos primers anys de creixement exponencial fins que vam carregar el 4 de 8. Aquella progressió meteòrica ens va dur al fet que el 1996 ens convidessin a Vilafranca per l’actuació de Tots Sants. Buff. La meca dels castells al costat de la plaça del Blat de Valls. Potser van ser els nervis o la responsabilitat, però la patacada d’aquell dia ens va fer retrocedir com a colla quasi al punt d’inici. No és fàcil continuar participant d’una activitat voluntària quan les coses van mal dades. Però era jove i tenia ganes de fer castells. M’agradaven molt. M’agraden. Vaig tardar tres anys més a deixar-ho.

En aquells cinc anys vaig ser un casteller de pinya com tants d’altres. Per la meva complexió física com a molt podia aspirar a ser segon –el primer pis just per sobre de la pinya–. Vaig haver d’aguantar les bromes habituals de la gent que no coneixia el món casteller, que quan els deia que feia castells el primer que deien era el clàssic, “què fas, d’enxaneta?”. Digueu-me, si us plau, que la gent ja no fa aquestes bromes…

Tot i tenir cos de segon, ho vaig fer en comptades ocasions; actuacions petites amb castells de sis pisos. No em vaig queixar mai. M’agradava formar part de la colla fos quina fos la posició. Però he d’admetre que l’únic retret que li faria a aquella època és que sovint tenies la sensació que hi havia castellers de primera –els que pujaven regularment als castells– i els de segona –tota la resta. M’agradaria pensar que això ja no passa, però em temo que no és així. Com més gran es fa una colla i comença a fer castells més alts, necessita tenir clars quins són els seus castellers titulars, i això per força genera un cert grau de divisme, que cadascú porta amb més o menys humilitat.

Malgrat això, jo vaig gaudir com mai formant part d’un col·lectiu que feia grans coses junts pel pur plaer de fer-les, sense cap remuneració. I vaig convèncer tres amics de l’institut que vinguessin a la colla, i s’hi van quedar. Amb el quart amic no vaig aconseguir que s’hi enganxés, encara que tenia alçada i espatlles per ser un mà i mà fantàstic. Recordo especialment les sortides fora de Catalunya, com l’actuació a Navarra –Pamplona, Estella i Altsasu–, o les actuacions que en dèiem ‘de putes’. Quan el cap de colla deia, aquest dijous “anem de putes”, volia dir que teníem una actuació en una convenció d’una empresa –normalment entre setmana en un hotel– on fèiem castells petits de sis pisos, però els estrangers convidats xalaven com nens veient-nos, i cobràvem molts més diners que amb una actuació grossa en una festa major. Eren diners molt benvinguts i sense massa esforç per ajudar a finançar la colla.

Però va arribar l’estiu de 1999 i vaig trobar la meva primera feina de debò. Feina de periodista, de 40 hores i contracte indefinit. Però amb una pega, l’horari incloïa treballar tots els caps de setmana perquè havia de cobrir la informació esportiva de Rubí per al diari El Punt. Feliç per una banda, és clar, trobava feina abans fins i tot d’acabar la carrera, però implicava haver de deixar la colla perquè ja no podria anar als assajos ni a les actuacions de cap de setmana.

Quan vaig plegar i guardar la camisa verda al calaix de casa aquell 1999 encara no havíem tornat a fer el 4 de 8. La caiguda del 1996 a Vilafranca encara s’arrossegava. Des de la distància, en unes etapes vitals més que en d’altres, he anat veient com la colla es recuperava, tornava a fer el 4 de 8, es consolidava als 8 pisos, i més tard atacava el 3 i el 4 de 9. Fa pocs anys vaig tornar a anar a alguna actuació de festa major o de diada, però em feia vergonya posar-me la camisa verda de nou. Creia que no ho mereixia. Havia deixat la colla, no anava als assajos, i pretenia tornar el dia gran amb la camisa verda… Però l’any passat, coincidint amb la meva etapa –curta– com a director del Diari de Sabadell, el president dels Saballuts, l’exalcalde Joan Carles Sànchez, em va dir que no em fes vergonya i anés a plaça amb la meva camisa. D’aquell dia en vaig escriure aquesta crònica en primera persona: Què se sent dins una pinya?

I aquest 2019 hi he tornat. M’he tornat a posar la camisa verda que encara porta el primer escut dels Saballuts. Pocs castellers tenen la camisa de la primera època. Els que hi són des del primer dia ja se l’han hagut de canviar per una de nova. La meva no. Sembla treta d’un viatge en el temps perquè sembla nova. L’he guardada com un tresor tots aquests anys.

Aquest 2019 els Saballuts celebren –celebrem– els 25 anys de vida amb la fortalesa que donen els anys. No som una colla de Champions, però sí de les que de tant en tant juga la UEFA –perdó per la comparació futbolera–. Em sento part de la colla sense formar-ne part actualment perquè sé que m’hi accepten sempre que hi vaig. D’aquests 25 anys, els 5 primers van ser molt importants per explicar qui soc i com soc avui. Llarga vida, Saballuts!

Vols compartir-ho?

Quant a l'autor

Albert Solé Bonamusa administrator

Soc un periodista. Així, sense adjectius. He treballat quasi tota la meva carrera professional en la premsa escrita (El Punt, L'Esportiu, Diari Ara i Diari de Sabadell –com a director–) però estic enamorat de la ràdio. A més estic casat i soc pare de dos fills.

Deixeu una resposta