-

"Les males persones no poden ser bons periodistes", Ryszard Kapuscinski

12 dies sense ells

PerAlbert Solé Bonamusa

12 dies sense ells

Ahir van tornar. Bruts, descabellats, exhausts… però ja els tenim aquí. Han sigut 12 dies intensos per a ells, i diferents per a nosaltres. No havíem estat mai separats més de dues nits seguides. Les dues nits de les colònies de l’escola, o les dues nits d’algun cap de setmana romàntic que ens hem autoregalat en aquests 10 anys des que som pares. Però 12 dies mai. I encara ha sigut més estrany perquè quan van marxar, el gran sí que sabíem que estaria de campaments els 12 dies sencers, però el petit –de 7 anys– només havia d’estar-n’hi 5 i l’havíem d’anar a buscar. Però quan només en duia 3 dormint sobre una màrfega d’un centímetre de gruix i fer les necessitats en una latrina, la seva cap ens va trucar per dir-nos que es volia quedar fins al final i que no l’anéssim a buscar. Triple sensació per als pares: com és que no vol tornar amb nosaltres?; això vol dir que s’ho està passant molt bé; i ara què fem sols?

Els primers dies van ser relativament normals. Com que encara treballàvem semblaven uns dies de colònies ‘clàssiques’…. Però els dies passaven i a la seva habitació no hi havia ningú. A casa no hi havia ningú a qui cal dir-li les coses 17 vegades perquè facin cas; ningú que remugui per fer els deures d’estiu; ningú que vulgui menjar gelat de postres a cada àpat; ni ningú que es passaria tot el dia enganxat a la tauleta. Al principi et sents alliberat, però també ho trobes a faltar. Els pares som així.

De cop ella i jo fem un viatge en el temps deu anys enrere i recuperem aquella etapa de la nostra vida en què érem una parella estable que encara no tenia fills. La de coses que fèiem sense ells… I et sents culpable només de pensar-ho, però de seguida t’esmenes i dius “què carai, només són 12 dies, gaudim-los!”. Vam anar al cine un dimecres, com abans; vam improvisar un cap de setmana, com abans; i vam fer un sopar amb amics –sense fills– al pati de casa, com abans.

Aquest “com abans” té un punt de pervers. Tinc amics de la meva edat, que volten els 40, que asseguren que no tindran fills perquè no volen renunciar a la vida que porten. En aquests 12 dies hem recordat amb la meva parella com era la nostra vida sense ells… i no estava malament, és clar. I et sap greu pensar-ho, perquè te’ls estimes molt, però tot era més fàcil. Improvisaves, gastaves per dos, no per quatre, per tant podies fer el doble de coses…

Però arriba al desè dia i l’enyor reapareix. Trobes a faltar aquell mal humor del preadolescent de 10 anys; la gelosia del petit de 7 que vol que centris tota l’atenció en ell de manera obsessiva; i aquells matins estressants maldant per llevar-los, perquè esmorzin, perquè es rentin les dents, perquè es vesteixin, perquè recullin les joguines… I arriba el 12è dia, a les 17 hores, arriba l’autocar, baixen –bruts, descabellats i exhausts– i se’t tiren al coll i es fonen amb tu en una abraçada. Llarga i intensa, com feia temps que no et feien. I llavors entens perquè has tingut fills. Cap temps passat va ser millor.

 

Vols compartir-ho?

Quant a l'autor

Albert Solé Bonamusa administrator

Soc un periodista. Així, sense adjectius. He treballat quasi tota la meva carrera professional en la premsa escrita (El Punt, L'Esportiu, Diari Ara i Diari de Sabadell –com a director–) però estic enamorat de la ràdio. A més estic casat i soc pare de dos fills.

Deixeu una resposta