La ràdio, o com no s’ha de renunciar mai als somnis

La ràdio, o com no s’ha de renunciar mai als somnis

Passats els 40 anys un pot fer un gir a la seva vida professional? Si, sense cap mena de dubte. Jo em vaig matricular a la carrera de Periodisme per poder fer ràdio (ho explico amb més detall aquí), però la vida em va portar a la premsa escrita i m’hi vaig quedar, i especialitzar, durant 20 anys. El final brusc al Diari de Sabadell el maig de 2019 em va deixar al carrer amb 41 anys, una hipoteca acabada d’estrenar (i dos fills), i l’obligació d’espavilar-me i reinventar-me.

Quan has fet el mateix durant tant de temps (treballar en diaris de paper), i amb la meva edat, era inevitable pensar si algú em voldria per a fer una cosa diferent d’allò que més crida l’atenció en el meu CV. Per sort, de seguida em van demostrar que estava equivocat. La gent de Marficom em va ensenyar a fer màrqueting online i a dur xarxes corporatives i d’empreses perquè buscaven algú amb coneixements periodístics que els ajudés. Durant un any he après moltíssim i tot i que ara ho he hagut de deixar, aquests coneixements m’acompanyaran sempre i els aplicaré a totes les feines que vinguin a partir d’ara.

Però en paral·lel mai vaig renunciar a seguir fent periodisme. La professió està malament, tots ho sabem, però de periodistes encara se’n necessiten. Encara falta una mica perquè ens substitueixin els robots, tot que s’hi estan apropant… (llegiu la notícia de El Periódico). Per un costat vaig decidir fer ràdio pel meu compte. El món del podcast ara permet que als que ens agrada xerrar i que algú ens escolti, puguem fer ràdio sense dependre de ningú. I vaig engegar La Sala de Solé, un podcast produït per la gent de Marficom. I per l’altre, vaig fer allò que es diu ‘donar veus’ a la gent que conec de la professió, em vaig presentar a les proves per estar en una llista per fer substitucions a la CCMA, és a dir, per a Catalunya Ràdio i TV3. Vaig fer la prova al novembre i érem quasi mil periodistes omplint les aules de la UPC de Diagonal. Em vaig passar el dia fent exàmens i vaig marxar pensant que seria una loteria que em truquessin. També vaig enviar el CV a diferents ofertes que veia, malgrat que tenia poca fe en aquest camí també. Doncs la realitat m’ha tornat a demostrar que estava equivocat, doblement equivocat.

El 3 de juliol em van trucar de Recursos Humans de Catalunya Ràdio per proposar-me de fer una suplència de sis setmanes entre agost i setembre als serveis informatius. Vaig dir que sí sense dubtar-ho. Tornar a fer ràdio i a la casa gran de Catalunya? Es clar que sí! Però és que just la setmana després de la trucada de RRHH de la CCMA, em van trucar d’un dels llocs on havia enviat el CV: Cugat Mèdia. Al grup mediàtic municipal de Sant Cugat del Vallès (ràdio fm, televisió digital i pàgina web) buscaven un Cap d’Informatius i els va agradar la meva trajectòria. Ens vam posar d’acord de seguida, i vam quedar que començaria just quan acabés la substitució a Catalunya Ràdio.

I aquest dia ja ha arribat, demà 17 de setembre de 2020 començo una etapa professional nova amb les ganes d’un jove acabat de sortir de la facultat, però amb l’experiència de 21 anys picant pedra. Vaig estar 8 anys a El 9 Esportiu (actualment l’Esportiu), d’on vaig marxar per estar 8 anys més al Diari Ara. M’agradaria que l’etapa a Cugat Media sigui igual de profitosa. No s’ha de renunciar mai a treballar del que més t’agrada, encara que ja tinguis 40 anys (passats). Els somnis, a vegades, es compleixen.

 

(*) He tingut el bloc molt oblidat durant aquest estiu, però em comprometo a seguir-lo alimentant de tant en tant. 

Vols compartir-ho?

Quant a l'autor

Albert Solé Bonamusa administrator

Soc un periodista. Així, sense adjectius. He treballat quasi tota la meva carrera professional en la premsa escrita (El Punt, L'Esportiu, Diari Ara i Diari de Sabadell –com a director–) però estic enamorat de la ràdio. A més estic casat i soc pare de dos fills.

Deixeu una resposta