Fer caure un conseller

L’enyorat Carles Capdevila tenia moltes virtuts, i una eren les seves frases per motivar els equips. En el naixement del Diari Ara en vam sentir moltes. El repte era titànic. Engegar un diari en paper nou el novembre de 2010 en plena crisi requeria moltes frases motivacionals -a banda d’hores de feina, us ho puc ben jurar-.

Doncs després de la gran exclusiva d’ahir de l’Ara sobre l’assetjament sexual i laboral del cap de gabinet del conseller Alfred Bosch, que va provocar la dimissió fulminant del cap d’Exteriors, recordo una de les coses que ens deia Capdevila aquell final de 2010 trepidant. “Hem de fer caure un conseller”. Dit així, sense context i sense conèixer l’argot periodístic, la frase pot sonar molt malament, però us el tradueixo. Capdevila ens demanava als periodistes que busquéssim una notícia de les grosses, de les que fan tremolar els poders. Si algun conseller amagava alguna cosa, ho havíem de saber per destapar-ho, que és la nostra feina, fiscalitzar la tasca dels que ens manen. I si allò que amaga és prou gros que se n’ha d’avergonyir si ho veu publicat a cinc columnes en un diari, haurà de dimitir. Haurà de caure. I fer caure un conseller també vol dir prestigi pel diari perquè tots els mitjans hauran de citar-te a tu com el mitjà que va destapar un cas tan important que ha provocat una crisi de govern. Si l’Ara en els seus inicis volia sobreviure, necessitava ser un diari influent i temut en el bon sentit periodístic.

Els periodistes no volem fer caure consellers o presidents perquè ens caiguin malament, ho volem fer perquè significarà que hem publicat un escàndol que aquesta persona volia amagar i haurem fet bé la nostra feina, la feina que dóna sentit a la professió. Avui cal recordar aquella frase de George Orwell tan repetida -la seva autoria no està clara- que en un dia com ahir l’Ara va elevar al màxim nivell: Periodisme és allò que algú no vol que publiquis, la resta són relacions públiques. Doncs ahir l’Ara va fer caure un conseller i estic segur que en Carles, allà on sigui, n’està molt orgullós.

Tots els periodistes busquem el nostre Watergate particular, i els meus amics Albert Llimós, Núria Orriols, Aleix Moldes, Anna Mascaró i Mireia Esteve van trobar el seu. Felicitats companys.