Recordo molt bé els motius que em van portar a deixar la premsa esportiva. I no me’n penedeixo gens. Admiro als periodistes esportius, i els de Barça –o l’Espanyol– en especial, que tenen dona i fills i segueixen treballant quasi tots els caps de setmanes i arriben a casa a les tantes un dimarts o dimecres, dormen poc i es lleven molt d’hora per dur els fills a l’escola. Jo no vaig poder. Vaig fer el molinet amb els braços demanant el canvi. Era el 2013 i el meu segon fill acabava de fer un any. El gran estava a punt de fer-ne 4 i ja s’adonava que el seu pare no estava mai a casa quan ell no estava a l’escola.
Però avui que he tornat al Camp Nou. Com a aficionat aquests sis anys hi havia vingut, però és el primer cop que ho faig un altre cop com a periodista. I potser perquè avui he tornat amb ulls de periodista, i sol, que m’he fixat en detalls diferents. Que el Camp Nou s’havia convertit en la principal atracció turística de Barcelona només al nivell de la Sagrada Família ja ho sabia, però que s’havia transformat en un enorme photo call que fan les delícies d’aquests turistes, no. Moltes de les parets de la zona exterior del camp, en especial la de la cantonada de la Travessera de les Corts amb Arístides Maillol, estan plenes de fotos perquè t’hi puguis fer una foto per enviar-la per Whatsapp als amics per fer-los dentetes o penjar-la a Instagram.
I un cop a dins, a la porta de tribuna, unes lletres lluminoses gegants com les que es posen a les bodes actualment que diuen Força Barça també atrauen els selfies dels turistes com les bombetes atrauen els mosquits les nits d’estiu. Però la gran estrella dels flaixos és Johan Cruyff. L’estàtua espigada estrenada aquest estiu, al costat de la de Kubala, és la més sol·licitada. Queda una hora per començar el partit i hi ha cua per fer-se una foto amb l’holandès volador.
Si el Camp Nou ara és així, com serà quan estigui acabat l’Espai Barça? La sensació que el soci i aficionat de sempre ja no és al centre de les oracions dels que manen és una evidència. Ara, com va dir Josep Pla quan va anar a Nova York el 1954, quan un sap que Messi cobra 45 milions d’euros nets a l’any, a un se li escapa: “Escolti, i tot això qui ho paga?”. Doncs aquests que es fan selfies amb el Cruyff de bronze, és clar.
Una altra cosa que ha canviat respecte al 2013 és com accedim els periodistes. La porta de Tribuna és la mateixa, però el sistema per acreditar-te és més modern, i la porta on recollir el ‘collaret’ que t’obre quasi totes les portes. El que no ha canviat és la tribuna de premsa. Les cadires continuen sent igual d’incòmodes que sempre. I els que fem un 46 de peu, a la primera fila no hi cabem. Segur que amb l’Espai Barça això també ho arreglaran. Segur.
Ara, el millor de tornar al Camp Nou va ser poder saludar un munt d’amics que hi vaig deixar. Molts continuen allà. Els valents a qui admiro dels que parlava al principi. També n’hi ha que ja no hi són no per voluntat com jo, sinó perquè les seves empreses han anat aprimant les plantilles de redactors a cop d’ERO. Encaixada de mans per aquí, abraçada per allà, cops a l’esquena d’aquells virils (sic) i molta estima. “Què va passar al Diari de Sabadell? No ho entenc”. Jo tampoc. O sí. Tant és. Avui no és el dia.
Avui estic content. Em retrobo amb unes sensacions antigues que m’agraden. Però estic desentrenat. Griezmann pentina un córner tancat de Messi al cap de 5 minuts. Asenjo se l’empassa i jo aixeco el puny. De seguida recordo els codis no escrits de la zona de premsa del Camp Nou, on no se celebren els gols per respecte. Com a la llotja, però sense corbata. Només en dies com els del Paris Saint Germain o a Stanford Bridge s’entén que els periodistes ‘imparcials’ puguin perdre els papers. La resta del partit em continc. Bé, una mica. Quan Messi s’estira a la banda i li fan un massatge a la cuixa mentre els companys segueixen corrent no puc evitar la ganyota. Estic desentrenat.
Per provar si he perdut la pràctica escrivint cròniques de futbol que es publiquen al cap de pocs minuts d’acabar el partit em proposo fer-ho al meu bloc. El Barça ha guanyat d’un gol però no ha patit gens. I Messi ha sigut titular per primer cop i s’ha tornat a lesionar. Però no m’ha sortit una crònica a l’ús. És la crònica d’unes sensacions personals. He tornat al Camp Nou com a periodista sis anys després. Estic content. Fins la propera.
Quant a l'autor