L’hipotètic article que no hauria escrit ahir

L’hipotètic article que no hauria escrit ahir

Ahir la meva professora d’anglès, per fer-me practicar el meu rovellat speaking, em va preguntar: “Com a periodista, quin article hauries escrit avui després de tot el que va passar dilluns?”. Buf. Difícil.

Dilluns, quan vaig tornar tard a casa de cobrir la manifestació de Sabadell per al Diari Ara, vaig dubtar si escriure alguna reflexió sobre la sentència, l’aeroport i els tsunamis, però no tenia molt clar què dir. Però ahir quan la meva teacher em va demanar que li digués què hauria escrit, li he explicat perquè no sabia què dir exactament.

Li he dit que em costa molt donar la meva opinió sobre la sentència perquè veig tan clar que les penes són una venjança i una advertència als polítics i líders socials del futur que em costa entendre qui no ho veu així. I li he dit que, precisament perquè hi ha molta gent que no ho veu igual, que no em vull atribuir la raó absoluta sense intentar entendre perquè ells no ho veuen com jo.

Quan sento parlar els polítics dels partits que obertament estan en contra de la independència de Catalunya, ja sé què diran quan interpretin la sentència i no m’interessa gens. Els polítics menteixen, o diuen el que els convé dir en cada moment, i la seva opinió té poc valor per jo plantejar-me dubtar de la meva. Però sí que hi ha molta gent a qui respecto intel·lectualment que no creuen en la teoria de la venjança i l’avís per a navegants, i que no volen ni contemplar la possibilitat que els set jutges del Tribunal Suprem hagin retorçat la interpretació dels delictes de rebel·lió i sedició per justificar una presó preventiva injustificable de totes totes.

 

Si intento ser el més comprensible possible amb la sentència, puc arribar a entendre qui vegi que els consellers del Govern català el dia de l‘1-O són responsables de voler fer que Catalunya fos independent a través d’un referèndum –que això se’n digui sedició no ho puc dir perquè no sóc jurista–, encara que no ho aconseguissin ni tinguessin la capacitat real d’implantar el mandat de l’1-O, com explica la mateixa sentència. Però per a mi la prova més clara que tot plegat és un càstig als impulsors i líders del Procés és la condemna per sedició de Carme Forcadell. Com a presidenta del Parlament no va fer res diferent del que van fer els seus companys de mesa que aviat tindran un judici acusats només de desobediència. Llavors, ¿per què ella du poc menys de dos anys en presó preventiva i l’han condemnat a 11 anys per sedició? L’única explicació és que l’han condemnat pel que ha sigut Forcadell, líder de la primera ANC impulsora del creixement de l’independentisme, i no pel que era i va fer en el moment de l’1-O i el 20-S.

Només aquest fet, però podria posar molts exemples més, anul·la qualsevol bri de justificació que pugui trobar sent molt benèvol. Però torno a l’inici. Si això ho veig tan evident, ¿per què no tothom ho veu igual?

En casos com aquests, en què una cosa que sembla blanca sense matisos, sempre intento ficar-me al cap d’aquelles persones que la veuen gris, o fins i tot negra, i miro de comprendre’ls. Em costa, però faig l’esforç. I veig que aquestes persones  intel·ligents a qui respecto tenen clavada l’espina del que va passar el 6 i 7 de setembre de 2017 al Parlament. Recordo quan estava a la secció de Política de l’Ara i els últims dies d’agost l’excel·lent periodista Núria Orriols m’explicava com els partits independentistes volien aprovar les lleis del referèndum i de desconnexió burlant els recursos de l’oposició i la suspensió del TC amb un triple salt mortal amb tirabuixó retorçant el reglament del Parlament fins a uns límits excessius per a unes lleis tan transcendents. La fi justifica els mitjans? No ho veia clar llavors, i ara vist en perspectiva, segurament va ser un error de base que ha permès justificar accions injustificables de l’Estat. I t’expliquen altres errors que hem comès els catalans, o els polítics catalans per ser més precisos, i no els pots dur la contrària, encara que des del meu punt de vista no siguin errors, però entens que des del seu sí.

I davant d’aquesta paradoxa és quan em freno i intento no donar la meva opinió com a periodista de manera categòrica i no vulgui escriure aquest article que m’acaba de sortir sense voler. El publico?

Vols compartir-ho?

Quant a l'autor

Albert Solé Bonamusa administrator

Soc un periodista. Així, sense adjectius. He treballat quasi tota la meva carrera professional en la premsa escrita (El Punt, L'Esportiu, Diari Ara i Diari de Sabadell –com a director–) però estic enamorat de la ràdio. A més estic casat i soc pare de dos fills.

Deixeu una resposta