-

"Les males persones no poden ser bons periodistes", Ryszard Kapuscinski

Arxiu d'etiquetes Facebook

PerAlbert Solé Bonamusa

Som manipulables?

“No puc evitar preguntar-me, soc manipulable? I tu?”. Amb aquesta pregunta acaba el documental ‘The Great Hack’ sobre l’escàndol de Cambridge Analytica, i m’ha fet pensar. Quan anem a votar en unes eleccions, som nosaltres qui posem el sobre dins l’urna, i som nosaltres qui escollim quina papereta posem dins el sobre. Ningú ens coacciona ni ens apunta amb una pistola per escollir una o l’altra, igual que ningú ens obliga a anar o no a votar. I jo em considero una persona cabal i informada, que abans de votar hi reflexiono una mica durant uns dies o setmanes abans. També he estudiat i sé més o menys com funciona la propaganda dels partits i crec que en soc impermeable. A mi no m’enganyen amb els típics trucs de campanya electoral. Per tant, la meva resposta és clarament no, no soc manipulable. Si estàs d’acord amb mi, és que no has vist aquest documental de Netflix.

Per no fer cap spoiler –tot i que és un documental i no ficció, per desgràcia– el resumiré dient que explica com l’empresa Cambrigde Analytica –que ja no existeix després de l’escàndol– va agafar la informació que els estatunidencs i els britànics regalen a Facebook, en va fer perfils de comportament, en va fer ‘targets’, i després l’equip de campanya de Donald Trump i del UKIP –a favor del Brexit– vam bombardejar amb ‘fake news’ els perfils de votants més vulnerables o susceptibles de manipular perquè votessin una opció determinada, o que votessin en contra de l’altra –“Defeat crooked Hillary”, derrotem la corrupta Hillary–.

Fer servir mentides en campanya electoral és censurable per si sol i això té el seu recorregut legal i polític. Però el que feia Cambridge Analytica també? Sí, perquè va fer servir les dades de 50 milions d’usuaris de Facebook sense el seu consentiment per fer-ne aquests perfils. Aquí Facebook també va pagar una generosa multa –5.000 milions de dòlars– per no haver tingut prou cura amb les dades dels seus usuaris. Però seria il·legal fer-ho –perquè després un partit polític ens manipulés per influir en el nostre vot– si aquests obtenen les dades de manera lícita perquè nosaltres els les hi hem donat? Ara estem donant consentiment a un munt de pàgines que no llegim per fer servir les aplicacions ràpidament…

Com explica molt bé Andrés Ortega en aquest article a El País, “l’ús de les nostres dades i perfils digitals per incitar-nos a fer, comprar alguna cosa o votar per una opció o l’altra ja és part de la nostra vida“. Tal com s’insinua a ‘The Great Hack’, el que va passar amb Cambridge Analytica és només l’inici, ja que aquesta tecnologia per predir el nostre comportament a través de les dades que emetem a les xarxes està tot just a les beceroles. “Els últims avenços en intel·ligència artificial, alimentada amb les dades que produïm o ens extreuen, al costat dels coneixements en neurociència, són capaces d’anticipar o impulsar el que farem abans fins i tot que ho hàgim pensat conscientment“, afegeix Andrés Ortega.

Relacionat amb això, el meu company Carles Fité explicava en un article recent al blog de Marficom que les grans empreses tecnològiques com Google no ens escolten les converses per vendre’ns allò del quan n’hem parlat amb un amic, fan, per mi, una cosa més perillosa des del punt de vista ètic: “No, no ens escolten. El que passa és que som previsibles. No som tan originals i diferents i ‘guais’ com ens pensem. Simplement seguim els mateixos patrons. I com que li donem tanta  informació a Google o a Facebook, són capaços de pensar com actuarem abans que nosaltres ho fem. Perquè tenen les nostres dades i els de milions de persones. Només han de creuar-les, contrastar-les i predir el futur. Així és, més senzill i més pràctic que escoltar-nos”, escriu Fité.

Com deia el tiet de l’Spiderman, “un gran poder comporta una gran responsabilitat“. Que una cosa es pugui fer tècnicament no vol dir que èticament s’hagi de permetre. El món de la ciència n’és ple d’exemples. Científicament es podrien fer ja unes ‘barbaritats’ que no tolerem humanament, i no es fan (almenys que sapiguem).

Per tant, tornant a la política, tal com es pregunta la periodista Carole Cadwalladr del ‘The Guardian’ al documental esmentat: “Podrem tornar a tenir unes eleccions lliures i justes alguna vegada?”. La meva resposta és que no. I el meu consell és, cada vegada que escolliu una papereta o una altra en uns comicis, penseu una bona estona si la decisió l’heu presa exclusivament amb les vostres conviccions. El nostre vot val molt més del que a vegades creiem. I si no, penseu en Trump i Bolsonaro abans de votar.