El primer dia a l’institut, 30 anys després

Recordeu el vostre primer dia a l’institut? Jo la veritat és que no. No recordo si estava nerviós, ni si em feia por el què m’hi trobaria. Potser sí que ho estava, però 30 anys després -el meu primer dia a l’institut va ser el setembre del 1991- no tinc cap record d’aquell dia. Segurament perquè no va ser traumàtic per mi. O potser perquè hi vaig anar amb 14 anys i no amb 12 com ara. Dos anys per a molta gent no són gran cosa, però per a mi, entrar a la ‘selva’ de l’institut amb 12 o 14 anys és molt diferent. Crec que no ets igual de madur.

Doncs aquest 13 de setembre, per al meu fill gran, l’Oriol, serà el seu primer dia a l’institut, 30 anys després que jo. Fa dies que el veig nerviós, encara que intenta dissimular-ho com pot. Les ungles de les mans, o el que queda d’elles, el delata.

Per a ell el canvi serà molt gran. Passarà d’una escola petita d’una línia on tothom es coneix i les mestres són com unes mares, a un institut de sis línies. Pel que ens han explicat, en aquest institut -el Duc de Montblanc de Rubí- cuiden molt als alumnes de primer d’ESO i hi estan molt a sobre per evitar l’impacte del canvi respecte a l’escola. Hi confio. Tot i això, no puc evitar patir per ell. Per un costat sé que aquesta etapa vital és en la que ell s’ha d’afrontar als problemes sense la xarxa dels pares, però per l’altre no vull que pateixi.

No m’agradaria que en el seu pas per l’institut pensi com ho feia jo: ‘no destaquis ni per baix ni per dalt’. Quan hi penso, que trist, però això sí que ho recordo. Era feliç perquè tenia -i tinc encara- un nom i cognoms normals que no permetien la burla ni els jocs de paraules, i intentava passar discretament: no volia ser ni el ‘tonto‘ de la classe, però tampoc ‘l’empollón‘. Els adolescents poden ser molt cruels, sense arribar al bullying.

Als anys 90 no coneixíem aquesta paraula, i no recordo cap cas d’assetjament escolar com els que expliquen algunes víctimes. Potser va passar al meu institut, però jo no ho recordo. Ara, el que sí que recordo és la meva intenció de passar desapercebut… Això vol dir que potser sí que vaig veure casos de bullying? No ho sé, la veritat.

Malgrat això, tinc un molt bon record dels quatre anys a l’institut Joan Oliver de Sabadell, no vull que sembli el contrari. Tant de bo l’Oriol no tingui por a destacar ‘per dalt’. És un noi molt espavilat i amb un caràcter molt marcat amb només 12 anys i estic segur que arribarà a ser el que es proposi. Que no es talli i es contingui. Oriol, sigues sempre com ets, i sigues feliç!