Aquesta setmana m’han tornat a dir aquesta frase en un entorn laboral: «Ets massa bo». No és la primera vegada, i segurament no serà l’última.
Com a cap, com a responsable d’equips, o com a professor universitari, ser ‘bo’, és bo o dolent? Qui m’ho ha dit en diferents moments de la meva carrera, imagino que ho deien perquè ells consideren que els caps que són ‘bons’ no treuen el millor rendiment dels seus equips. Per això el ‘massa’ de la invectiva.
Cada cop que m’ho han dit, he intentat fer una reflexió interna per si tenen part de raó. Pot ser que si fos més dur, més sever davant una cosa mal feta o millorable, els meus equips rendirien més. És una possibilitat. Segur que a molta gent li funciona. El que sé segur és que si fotés més esbroncades de ‘jefe’, no seria l’Albert Solé Bonamusa. Seria l’Albert Solé Bonamusa interpretant un paper, el paper de ‘jefe’, del que se suposa que ha de fer un cap, però no seria jo.
Quan era només un redactor ras, fins al 2014, sempre havia cregut que mai seria cap perquè no tenia el caràcter per ser-ho. Jo també tenia l’estereotip al cap de com és un cap de redacció o un director d’un mitjà, i de fet molts dels que havia tingut encaixaven més o menys en aquest clixé. Fins i tot en vaig tenir un que, com deia abans, es veia molt que en determinats moments interpretava un paper que no havia assajat bé. Quan havia de criticar una cosa que no li agradava, es posava una disfressa que li anava baldera.
«Jo no seré mai així». Però va arribar un dia que algú va creure que podia assumir un càrrec de responsable d’un equip de set persones. «Jo?». Em va costar adaptar-m’hi, però amb els anys he acabat trobant la ‘meva’ manera de ser cap. És possible que si fos diferent, si no fos ‘massa bo’, en determinats moments, o amb determinades persones, hauria aconseguit millors resultats. Però estic convençut que, a la llarga, treus més profit corregint els errors amb mà esquerra, o tractant a la gent amb amabilitat, encara que no s’ho mereixin. També tenint senbilitat amb les peticions de conciliació familiar, consensuant amb l’equip determinades decisions i cedint avui per rebre demà. Que alguna vegada m’han pres el pèl? Segur, però en general guanyes més que perds.
Ja fa 12 anys que actuo així com a cap i puc dir que no m’ha anat malament professionalment. Cert que vaig tenir una mala experiència al Diari de Sabadell on, potser, ser ‘massa bo’, em va perjudicar. Però això no ha fet canviar la meva manera de ser. A punt de fer 50 anys, aquest és l’Albert Solé Bonamusa periodista.
Si algú creu que necessita un ‘jefe’ dur que imposi les coses per posar ordre en una redacció díscola, que no em truqui.